start

EL QUE HE APRÈS DE L'EGO (PRINCIPALTMENT ECKHART TOLLE)

QUE ES
EGO es la nostra autopercepcio, idea que tenim de nosaltres mateixes, creencies limitants, presó. Neix de com vam interpretar les nostres experiencies passades en el seu moment que vam viure persobalment com a negatives. Va ser una protecció en el passat. Esta caducat peruque aquell perill ja no hi es, ara som adults amb recursos per donarnos tot el que necessitem.

D’ON VE
Ego es basa per tant en el passat. Podem trobar l'ego al dia a dia en forma de pensaments recurrents negatius, bucles mentals (la línia de tenir una mala autoimatge que ens limita) però també en pensaments molt eufórics positius, tot el que puja baixa, l'ego produeix emocions contraries i depèn del exterior. Una mateixa cosa em pot produïr anhel, ilusió, entusiasme i por, rabia, culpa... Depenent del moment i de les creences de l'ego que s'activin.

PER A QUÈ SERVEIX
L'Ego es un recurs que només tenim els éssers humans, es creu que va néixer a partir del desenvolupament del llengüatge. De la mateixa manera que parlem i pensem el món exterior per ordenarlo i interpretarlo, també ens parlem i pensem a nosaltres mareixos. El problema de l'Ego, no es l'ego en si, sinó la nostra identificació i apego (fusió?) amb el seu discurs. L'ego es una eina per protegirnos davant un perill que en el moment no sabem gestionar, ens sentim amenaçats i no tenim recursos per tant agafem la opció de que disponguem per "no morir". Els humans no hem evolucionat per ser feliços i viure en pau, hem evolucionat per sobreviure. L'Ego té por que ens passi algo, esta alerta als perills.

COM ES MANIFESTA
L'Ego es veu com una victima del passat i es lamenta del succeït. No se sent segur en el present i somnia amb un futur idealitzat que li aporti el que vol per sentirse feliç. Esta desconnectat del present i de la essencia de la persona. El futur per l'ego es un arma de doble fil que li aporta esperança i ansietat a la vegada i fa tot el que pot per controlar exteriorment tot el que pugui per no passar-ho malament en un futur.
Hi ha certes situacions que "donen en la iaga", es a dir son més propenses a fer que l'ego reaccioni i s'activi tota la càrrega de pensaments que ens produieix emocions de tot tipus que ens connecten amb passat i futur i distorsionen la nostra visió de la realitat i ens fan prendre accions poc alineades amb el que realment necessitem en essència.

HI HA ALGO MÉS ENLLÀ DE L’EGO?
La ESSENCIA o el ser es el que realment som. Esta lliurada de totes les etiquetes mentals que ens poden descriure. La essencia flueix. Esta present en un estat de pau. Fa el que cal i toca en cada moment i no deixa que el pensament la domini, sino que en fa ús per qüestions prectiques de organització i creativitat. La essència connecta amb el que la envolta i amb l'interior, es conscient del cos, de les seves sensacions físiques. Esta pendent del que fa i hi posa tota la seva atenció. Es deixa guiar per la intuïció. Qüestiona els pensaments de l'ego i no dona les coses per suposades.

En un procés de creixement personal observem i escoltem a l'ego sense identificarnos amb les seves paraules per entendre'l i deixem que ens guiï en el nostre autoconeixement per aprendre quines son les nostes pors d'arrel i poder donar-nos desde el present la atenció, la cura i els recursos que en un moment no vam tenir.

Viure des de el present és viure connectats i alineats amb la nostra essència. Quan parem atenció a les senyals del cos, les nostres emocions, i els donem l’espai, la atenció i el reconeixement que necessiten, poc a poc anem descobrint que és el que realment ens importa, quines són les nostres necessitats reals individuals. Quines són les creences que tenim que ens están allunyant dels nostres vertaders valors i necessitats en la vida. Neccecitem molta aceptació (que no és el mateix que resignar-se) i mirar-nos amb molt d’amor. Així anem descobrint tot el que tenim dins i tot es torna més fàcil, lleuger i tranquil. De fet aconseguir coses es torna una conseqüència, no l’objectiu. D’aquesta manera tot el que fem es una fi en si mateixa i les petites coses són les més importants.

EXPERIÈNCIA PERSONAL
La primera vegada que vaig tenir la experiència de adonar-me'n que no sóc els meus pensaments se'm va obrir el món al devant.
Quin alleujament! No soc les meves etiquetes, no cal fer cas a tot el que penso... Realment no cal fer RES ni arribar en lloc per ser jo mateixa. El present es la clau i no te sentit esperar, la vida es dona ARA, vivim en un etern present, el sentit es troba a cada instant, siguis on siguis i facis el que facis. Si baixo la veu als meus pensaments puc escoltar la vida que xiuxiueja al meu voltant i al meu interior. Es un lloc molt tranquil, connectat, molts cops molt agradable de gaudir, tot es molt especial mirant-ho de aprop... I aixi vaig começar a entendre.

COM VAIG ARRIBAR AQUÍ?
Un dia X de la meva etapa de desesperació i angoixa vital. Buscava com feia molts cops una espurna de llum en Internet que m'ajudes a entendre. Jo no entenia el sentit de la vida, estava cansada de viure en pilot automatic. Ja no sabia on posar l'enfoc... No sabia qui era jo, em preocupava no conèixer la meva veu. Em sentia molt incompresa i no entenia perquè no estava bé com la resta de la gent. Per una banda veia com les seves vides seguien avançant i em sentia molt culpable per estar 'parada'. Tot i així tampoc volia fer res del que feia la gent, no m’interessaven els seus objectius, no teniem els mateixos motors.
Pero... Jo tampoc tenia cap motivació i em passava hores i hores pensant i repensant que podia fer, qui era jo... Sentia que em faltaven moltes coses, estava molt trista, no em sentia realment connectada amb ningú ni amb mi. No em sabia sostenir. Necessitava desesperadament algú que em sostingués, que estigues al meus costat i em mires i acceptes sense judicis, que no es posés les mans al cap i en fes un gra massa, poder expressar les meves pors i dilemes profunds... No necessitava respostes d'ells jo crec, només acompanyament. Això m'hagués ajudat molt a sentir que no era una persona rara, que no tenia res de dolent pensar i plantejarse tot això.
Per mi era lògic i normal sentirme així, portava molt de temps desconectada i aquella epoca per a mi significava que m’estava fent cas, escoltantme. Ho vaig fer parant tot el que estava fent i creia que s’esperava de mi, sentía que si seguia la meva vida de la mateixa manera, pasaria el temps distraient-me i no em sentiria plena en tota la vida.
Em va costar moltíssim. Tenint en compte que el que vaig frenar era precisament el que havia cregut durant molts anys que feia perque volia i perque em donaria felicitat en un futur i el que teoricament tenia totes les qualitats per fer….
Diamant en brut… Despistada... Com pots suspendre tu?... Si ets molt intel·ligent... Empanada… Dibuixar es de frikis i més a 1er d'ESO… A tu no t’agrada ningu?... Les ciències són el futur... Matricula d'honor…
La genètica sorgeix per millorar la indústria alimenticia. Fins quan podem forçar els gens d'una vaca perquè dongui mes llet sense explotar?
Que? Que hi faig aqui...?

Vaig estar 2 anys que gairebé no sortia de casa. Vaig desconectarme de tot i tothom. Em sentia molt perduda. Si anava amb els amics em sentia pitjor perquè em feia pensar que em quedava enrrere i els temes de conversa no sabia per on agafar-los. Dormia mes que vivia per passar el temps i no escoltar-me mes. Llegia i buscava. Vaig anar 4 o 5 cops, ja no recordo, a demanar a la doctora de capçalera ajuda sicologica.
Es normal, son coses i etapes de la vida, no tot sempre va bé.

Un dia vaig dir consistentment a me mare que no podia mes. Jo no volia suïcidarme ni hi havia pensat. Pero volia estar morta, no existir més. Em pesava massa viure…

Vall d'hebron.
Ambient fred. Poca gent.

Que et passa?
- No ho he, sento que no soc jo.
Escoltes veus? Et sents amenaçada?
- No

Csm sant joan de deu ripollet. Psiquiatria.
Que et passa?
- No ho se.
No saps?
- No
(no se que em passa per aixo vinc, ningu menten, jo no veig alucinacions ni res i no em se explicar perque al meu cap hi ha tanta cosa que no se ni per on començar i es la primera vegada que intento obrirme i no ho se fer i menys amb una persona estranya amb bata blanca darrere un escriptori mirantme fixament mentre apunta coses a lordinador)
- Ho sento, pero he de marxar.

Llavors em quedaven com 0.000000001 nanograms de esperança en trobar ajuda i menys era la força que jo tenia. Sentia molt mal, incomprensió, incomoditat, molta vergonya… Perquè a mi?

Ambulancia, Tauli, sala no molt gran. Cadires variopintes per tot arreu plenes de gent gran amb problemes variopintos.
No se on mhan portat, em deixen sola, em donen una pastilla que no se que es.
No sento cap canvi.
Em diuen que esperi alla sentada.
Penso que em deuen tenir a la espera de si em descontrolo o alguna cosa…. Em sento fatal, horrible, alienada, sola, incompresa… penso que creuen que no sóc una persona normal i farè alguna burrada o nose i això em posa pitjor encara… Intento amb totes les meves forçes que no sabía d’on treure reprimir tota la meva angoixa per no semblar “boja” i que em deixin marxar.
Passa tanta estona que perdo la noció del temps.
Em porten a una sala lletja i amb poca llum. Una dona "metje o ioquese" darrere al taulell.
Que et passa? Veus coses que no hi son?

D'això ja fa 6 anys i no us preocupeu que estic viva i colejant. I molt molt bé. Quan dic molt molt bé em refereixo a que soc molt feliç molts cops, que ja se plorar devant de la gent. Que quan no vull fer algo dic que no. Que mes o menys entenc el meu passat, que veig les carencies que vaig tenir, que em sap molt greu per mi haver passat tot allò i que m’hagin faltat coses. Ho mereixia i tinc dret ara a buscar-ho i a volerho, pero també a no dependre’n i a buscar recursos per aprendre a donar’m-ho a mi mateixa.
Visc molt més en el present, estoy en ello haha. I m'estimo cada cop més i més. Mhe obert i he trobat a una persona que m’acull i m’abraça en cada moment i que m’acompanya. Em sento capaç de mostrar-me tal com sóc i tinc il·lusió per descobrir noves coses que m’aportin.
Per sort vaig poder seguir amb els amics i els estic eternament agraïda per la comprensió i per tenir-los. Amb els meus pares, encara estic en ello, pero també els agraeixo molt perque se que sempre han fet tot el que han pogut i tenien a les mans amb el que sabien. Els estimo molt, pero més a mi, i poc a poc vaig creant la meva personalitat independent i sentint-me agust sense haver-me de defensar.
En quant al sentit de la vida i de les coses.... Mira jo ja mhe cansat haha. Però penso que esta molt be preguntar’s-ho tot i que ara sé que la resposta ve poc a poc i amb el temps, no controlem tantes coses com creiem, els humans. De vegades som massa pretensiosos volent justificar tot el que fem, amb coses que realment se'ns escapen bastant.